DIÀLEGS D'OPOSITORS FRUSTRATS (fragment)

El més curiós és que de convocatòria a convocatòria repeteix sempre la mateixa gent i els acabes coneixent. I en determinades converses d’opositors frustrats sempre sorgeix alguna idea increïble:

-        Us imagineu que un dia organitzem una caravana d’opositors…

-        Sí, home! I què més! Com si es tractés d’una caravana de concos que somien en fotre un bon clau, oi?

-        I per què no creem una associació d’opositors?

-        I per què no calles i m’expliques una altre cosa?

I un dia vaig anar a casa del veí per demanar-li un favor:

-        Escolta tu, em faries un favor…

-        Sí, digues…

-        Ens deixaries el teu  despatx per estudiar?

-        I què vol dir ens deixaries?

-        Ens hem reunir uns quants companys.

-        Encara estàs amb aquell rotllo de les oposicions?

-        Més o menys.

-        Només em faltava això, que et reuneixis al meu despatx amb desconeguts parlant de la llei tal i la llei pasqual barra punt coma guió i no sé que més com si fossiu una secta.

-        Me’l deixes, sí o no?

-        Bueno va, d’acord, però que sigui l’últim cop.

I mentre jo recordava aquesta situació, en David va afegir més detalls:

-        Ja me’n recordo ja! Va sonar el telèfon i jo vaig contestar…digui’m? I un tio em va preguntar: “¿Esto es una casa de…?” I jo vaig contestar: Sí, esto es una casa de opositores frustrados anónimos. I  l’home em va preguntar: “¿Y que tipo de práctica es esa? Llavors recordo que us vaig comentar: ei, ei, que aquest tio es pensa que som un grup que organitzem orgies. I vaig contestar-li: la práctica consiste en una reunión donde la gente habla de sus problemas opositorios. I l’home es va interesar pel tema: “ah, ¿o sea que no solo es teórico?” I jo li vaig seguir la corrent: hombre, hombre, solo, solo teórico… I l’home va preguntar: “¿También hay sesiones prácticas? I jo vaig rematar la jugada dient: de hecho, sí. Nos ponemos todos de acuerdo  y vamos todos juntos a la misma casa. I l’home va comentar: “ah, veo que estan muy cordinados. Será cuestión de probarlo.”  I llavors vaig penjar. Sí, recordo que estàvem tant penjats que vàrem contactar amb l’Acadèmia Aula Gansa per oferir als seus alumnes els nostres consells professionals i psicològics. Sobretot psicològics. I d’aquesta manera vàrem pensar que potser podríem anar vivint del cuento.

Llavors jo vaig deixar anar una petit comentari:

-        Tard o d’hora ho deixarem estar. El temps ens donarà la resposta.

 

I en David em va complementar el comentari:

-        Sí , tens raó. El temps, a la llarga té totes les respostes. Com la història d’un pare que tenia dos fills. Un era conservador i l’altre progresista. L’home s’estimava molt els seus dos fills.

En els dinars familiars sempre el posaven en un compromís. Els fills li preguntaven: Papá, papá, ¿quién de los dos crees que tiene razón? L’home no sabia què dir, sempre el posaven en un compromís.

-        I què va fer?- vaig preguntar.

-        Quan havia d’anar els mítings ho passava fatal. L’única cosa bona que hi trobava eren els canapès i les cervesses gratis que els militants del partit li donaven.

-        I què va fer?- vaig insistir.

-         No va votar. Va decidir que el millor era deixar passar el temps i que a llarga els seus fills ja es cansarien de la política i que el temps té la solució a totes les preguntes.

Llavors vaig pensar que potser a vegades és cert i que potser a vegades el pas del temps és l’únic que ens pot donar alguna resposta a les nostres preguntes.

("Diàlegs d'opositors frustrats" escrit l'any 2000. Publicat l'any 2008 al portal Relats en català)