top of page

ESCRITS (1993 - 2013): Poesia - Versos

SELECCIÓ DE VERSOS

És difícil seleccionar un mateix els propis poemes i seleccionar-ne de diferents èpoques. Per tant el criteri que he seguit simplement és escollir una dotzena de poemes que m'agraden força del darrera etapa publicats en el blog Escrits del fum. (Collita creativa 2009 - 2012)
 

 

Mataré fantasmes 
Sobreviuré a l'onatge 
Plouran llibres 
Observaré un nou paisatge. 

(Haikú improvitzat publicat l'abril 2010 en el blog "Escrits del fum") 

"ENTRE CIRERES"
SELECCIÓ DE POEMES DE GABRIEL BOLOIX (publicats en el blog Escrits del fum)

 

Entre cireres
el bell somni

                                  es va fondre

                                  com un bàlsam

                                  que mai havíem imaginat...


                                 Entre cireres
                                 el vell somni
                                 és una primavera
                                 és un fruit efímer
                                 que es va fondre
                                 ja fa molts anys
                                 i el seu alè
                                ens retorna
                                com si encara poguessim
                                fruir del seu nèctar.

 

TEMPS DE CIRERES

 

Vàrem creure en l'eternitat

sota aquell cirerer formidable...

 

Vàrem tastar el nèctar madur

d'unes cireres grosses i saludables...

 

Vàrem jugar a robar-ne unes quantes

mentre corríem com dos gats salvatges...

Ningú ens va veure

i aquell fou el nostre secret impronunciable.

 

Avui has tornat als vells camps...

Ja no hi ha cirerers ni gats salvatges.

Ja no hi ha garces ni depredadors

o potser els depredadors en són uns altres.

Ara només hi ha ciment, pisos i zones urbanitzables.

El vell secret es va perdre quan van matar aquells arbres.

Les cireres són el fruit d'un temps inesborrable

quan creiem que per sempre més

podríem manllevar-ne els fruits

i sentir-nos herois sota uns arbres salvatges.

 

Destí 
Corre,vine, 
vine amb mi. 
Buscarem un nou camí. 
Serem pelegrins. 
Serem fugitius. 
Buscarem un nou matí. 
I quan les estrelles s'hagin apagat, 
i quan el sol, 
i quan el vent, 
i quan el cel 
estiguin deprimits; 
buscarem, cercarem, 
trobarem un nou, 
un nou destí. 

(Primers versos 1993)

L’Antàrtida 
L’Antàrtida potser no és tan lluny… 
Potser és un estat mental. 
Potser és un vida sense cortines de fum 
ni abismes estranys 
ni sorolls ni topalls 
un immens desert blanc: 
deixar per un moment 
la ment en blanc; 
sentir un alè de pau 
en un món de voràgine 
constant 
ni que sigui 
un instant. 

(Primers versos 2013)

 

                            Set camins i la font...

 

La font del set camins

ja no raja aigua fresca.
Lloc de pas de pelegrins,
d'il·lusions; d'aigua neta.

La font del set camins
entre el bosc i la ginesta.
Avui és un mite més
entre historiadors i gent experta.

Si pogués sentir la font
com ho van fer els meus ancestres.
Sentir el caliu suau del capvespre
entre berenars, jocs i un toc silvestre...

Si pogués sentir la font,
record perdut de la infantesa.
De sobte em sento sec i erm
com un riu sense cabal
després d'una tempesta.

Si pogués jeure un instant
entremig d'herba fresca
escoltant el degoteig de la font
fugint d'un món d'estúpides presses.


La font del set camins
ja no raja aigua fresca.
Em sento un immens desert
enmig d'un estiu càlid sense tempestes.

I en la meva ment la font segueix brollant
com ho ha fet sempre...
Tinc por d'oblidar aquest record
d'il·lusions, jocs, somnis i dies de festa.

 

Quan menjàvem miravolants
tots els miravolants de l'hort
el cor ens bategava massa,
potser massa fort...
No hi havia temps ni esperes;
tot era una avorrida tarda
de juny fins a setembre
el món era inabastable.

I el cor encara em batega
quan recordo el temps de les prunes.
L'hort de l'avi ara és una parcel·la
i els pruners ara són runes.
Però en el meu món sempre hi haurà un racó
per aquell món de fruits dolços:
pressecs, prunes i albercocs...
mmm! miravolants dolços, petits i nets
miravolants madurs que s'han perdut en el temps.

 

*mirabolà o miravolant: fruit de la prunera de fulla vermella. Molt semblant a una pruna petita, globós, de cua força llarga i pela vermellosa o groguenca. Fa uns 2-3 centímetres de diàmetre. És consumeix fresc ja que té un sabor dolç. Tipus de pruna que es conrea a algunes poblacions del Parc Agrari del Baix Llobregat.

  

                    Cendres del silenci

                                                            

 Seguim les cendres del silenci

després d'un dia de foc.

Fugint de les ombres

que ens atrapen

fins que es fa fosc.

Oració:Per demanar que plogui...

Per demanar que plogui

 

Per demanar que riguis

 

Per demanar que el món no ens enfonsi...

 

Una pluja que ens purifiqui.

 

 

Per demanar que plogui

 

Per demanar que somriguis

 

Per demanar que la terra seca

 

no ens cruspeixi...

 

Una pluja que ens il·lumini.

 

 

Per demanar que plogui

 

Per demanar que lluitis

 

Per sentir-nos vius

 

abans el món no s'adormi

 

i ens absorbeixi.

 

Una pluja que ens salvi.

                       La llarga nit

 

No em parlis de la nit dels vençuts

perquè no és la nostra nit.

 

No em parlis de la nit dels miserables

perquè no és la nostra nit.

 

No em parlis de la nit dels caiguts

perquè no és la nostra nit.

 

Durant molt de temps

he begut un glop diari

de desmemòria.

Som fills de la història?

 

Avui sé que la llarga nit dels vençuts

no era nostra.

Però l'hem portat tant de temps a dins

que ja és quelcom més dels nostres records

i que ha perdurat com una estrany abisme

de generació en generació.

 

He begut un glop diari

de desmemòria.

Som fills de la història?

Som fills de la intrahistòria.

 

Som simplement fills de la llarga nit.

 

"Demana que el camí sigui llarg. Que siguin molts els matins d'estius en que arribis; amb quin plaer i alegria!, a ports abans mai vistos"
(traducció lliure del grec al castellà i del castellà al català d'un pensament de)
 Konstantinos Kavafis

A Aquesta terra tan nostra

tan tossuda i explotada

que de les derrotes n'ha fet diades

i que agermana pobles

i vol ser respectada...

A Aquesta terra tan nostra

que cerca el nord

i no sempre el troba

que no pot decidir per si sola

i que a voltes riu

i que a voltes plora...

A Aquesta terra tan nostra

digue'm: quan podràs navegar sola?

Quan deixarem de navegar

i podrem observar

des d'un bon port

orgullosos la nostra història?

              Telers de l'oblit/ La fàbrica

 

I

Telers de l'oblit

No he conegut mai el soroll de la selfactina

ni potser mai sabré que és el batà ni una contínua

però porto dins meu les vides

de tantes persones anònimes

que varen viure l'imperi del fum.

 

Fa temps que la gent ha oblidat l'estrèpit

dels telers i ningú sap el que és

treballar aprop de la borra de la filatura;

aquella sensació d'ofec i d'amargura

i la necessitat de seguir d'endavant.

 

Els nous temps creen nous obrers

amb d'altres xantatges i amargures

i també petits moments de dissabte i dolçura

i qui ho sap, potser, la mateixa sensació d'ofec

que no s'atura

i també la necessitat de seguir endavant.

 

Avui em venen imatges de color sèpia

i sento la pressa dels obrers quan senten la sirena

avui són avis o potser ja són cendres

i només sento la fressa dels plataners que mou el vent

quan torno de nit i ja no hi ha obrers ni sirenes.

 

I torno al meu petit món

convertit en museu per turistes i arquitectes

que meravellats contemplen el que fou

un petit oasi, una terra promesa.

Intentaran comprendre la història.

I potser s'oblidaran que al darrera hi ha

els artífexs de la intrahistòria

d'un món de fum i de telers

que s'ha perdut en el temps.

  

II

Una fàbrica
Sent el so dels telers en la seva memòria.
Fa temps que van desaparèixer.
La fàbrica va ser el pare, la mare i un nen
que plora perquè no vol treballar i vol anar a l’escola.
La fàbrica és el record d’un avi i d’una àvia
que asseguda en un banc veu com el temps
se li esmicola.
La fàbrica és un poema d’en Martí Pol.
La fàbrica és un arcaisme.
Ara cal dir empresa.
Queda més internacional. Fa més modern.
Ara la gent va depressa. Ara tot es ven.
Ara hi ha coses que desapareixen
I no saps perquè.
Ara hi ha gent que vol recuperar la memòria.
Hi ha un jove que no sap la història.
Hi ha coses que són ruïnoses i no interessen.
La fàbrica va ser el pare, l’avi i l’àvia;
convertits ara en versos d’un mal poema
de fàbriques, d’empreses i d’obrers que ho seran sempre
i de records que es perden amb el temps
com el so inconfusible d’aquells telers
que deixaren de funcionar fa molt de temps.

 

Teixits de llum

memòria del fum

rera de cada color

s'amaga l'esforç

de mil vides

de mil històries

potser anònimes

potser simples

potser efímeres

com ho és el seu record

que ens torna

com un intens perfum. 

 

 

                                                 Tota la sal

                                             com si fos una melodia

                                       em retorna nit i dia

                                          i em cou les ferides.


Tota la sal
que va impregnar
la meva pell
després d'un naufragi
seran cicatrius
que arrossegueré
fins a vell.

La vida és sal
i pebre
i instants de llum
i dosis de sucre,
no gaire,
i un vi amarg
que es torna fosc
com els anys;
que anem acceptant
que tot allò que ens cou
i ens commou
ja no ens fa cap dany
perquè la sal que ens feia viure
i ens feia remoure les ferides
la incorporem com una pell morta
que arrosseguem amb els dies,
amb el temps i amb els anys.

Marea alta

I

El vertigen d'un nou dia,

d'un nou any, d'una nova vida

és com una platja que espera

una gran onada...

La ment en blanc

a l'espera d'una nova alba.

 

II

Quan la marea sigui alta

   i els dies siguin estranys;

   quan el món et sembli un cau de llops

i no sàpigues quin és el teu viarany;

quan els dies t'atrapin

     i al teu entorn bordin com gossos;

     quan t'atrapi un espiral de records

 i sentis la por terrible de perdre

un petit fragment del teu món;

          atura't per sentir-te enmig d'una platja

              per sentir només el ritme de les onades

que et bressola i et salva.

bottom of page