ESCRITS (1993 - 2013): Prosa de ficció
Prosa de ficció, narrativa, novel·la, contes i relats.
SELECCIÓ DE TEXTOS
Portal Relats en català: +de 80 publicats (2008-2013)
He escrit poc menys d'un centenar de contes i dos intents de novel·la. I en aquest grapat de narracions molt diverses n'he fet de costumistes, realistes, d'aventures, infantils, juvenils, d'iròniques, sarcàstiques, tristes, còmiques...Intentant trobar un estil que encara estic cercant.
Podria englobar les narracions en dos grans grups: les realistes-costumistes i les iròniques-sarcàstiques.
Actualment de tot plegat n'ha quedat com a material narracions infantils, una novel·la curta i dos reculls de relats.
A partir del 2008
i inicialment sota l'àlies de Sr.Boto decideixo publicar tres quartes parts dels relats escrits en diferents sèries en el portal literari digital "Relats en català". A data gener 2014 aquests +de 80 relats acumulen més de 30.720 lectures.
Algunes sèries publicades a Relats en català...
(A Relats hi he publicats narrativa, relats, prosa poètica i teatre, però a continuació només enllaço exemples del que és estrictament narrativa i relats...)
Contes per a nens bons abans d'anar a dormir ( 5 relats)
Nàufrags i Illes perdudes (11 relats)
El meu paisatge (3 relats)
Escenes veïnals (11 relats)
La Jungla (5 relats)
Qüestions de l'ofici (7 relats)
Quaderns d'en Tim i la Rosa (7 relats)
L'amarg gust d'una vetllada que ja no tornarà (2 relats)
Fugir a la ciutat dels Inques (2 relats)
CONTES I RELATS PUBLICATS EN LLIBRES COL·LECTIUS
ETAPA ELECTRÒNICA: LLIBRES SORGITS D'INICIATIVES BLOGAIRES I DE LA XARXA (2009 - 2012)
11.- Històries veïnals. Diversos Autors. Setzevens editorial a cura del Veí de Dalt, 2012.
10.-Històries veïnals (Vol.7). Diversos Autors.Lulu (autoeditat) a cura del veí de dalt, 2010
ETAPA PREMIS LITERARIS - ETAPA ASSOCIACIÓ JOVES ESCRIPTORS EN LLENGUA CATALANA - COL·LECTIU 21 X 21 (1998 - 2003)
9.-Vaig per la vida perdent trens i agafant refredats...(Col•lectiu 21x21 - Cossetània edicions, 2003)
8.-2001: l'odissea continua (Col•lectiu 21 x 21. Proa, 2001)
7.-Narracions Breus del Port d'Aiguadolç (VV.AA. Port d'Aiguadolç Sitges SA, 2000)
6.-Contes de Barcelona (Col•lectiu 21 x 21, Proa, beta, 2000)
5.-Papirs d'aigua (VV.AA. Ajuntament de Capellades, 1999)
4.-Diagnòstic: Colomamania. Històries i relats de Sta.Coloma de Gramenet (VV.AA. Ajuntament de St.Coloma de Gramenet, 1999)
3.-Quadricromies. Antologia de relats de joves escriptors. Premis L'Inèdit 1995 - 1997 (VV.AA. Edicions de la Vorera, 1999)
2.-Riu de Somnis. Històries i relats de Sta.Coloma de Gramenet (VV.AA. Ajuntament de Sta.Coloma de Gramenet, 1998)
1.-"No al racisme i a la xenofòbia.Sí a la diversitat i a la integració!" 1er Concurs de Fotografia i Relat Breu. (VV.AA. Edita Consell Comarcal del Baix Llobregat, 1998)
Quatre vampirs
Temps enrera abans que les bicicletes endiumenjades fossin les Senyores d'aquella via verda, molt abans, havia sigut una pròspera línia de ferrocarril.
Ningú sap el perquè un vell dia va deixar de funcionar. Hi ha qui diu que quan els passatgers arribaven a la darrera estació tenien una estranya picada de mosquit. Una picada d'on hi brollava sang. Es va estendre el mal auguri que potser era una plaga que portava malalties lletges. Hi ha qui diu que una mala ànima havia fugit d'un país llunyà i aquella mala ànima xuclava la sang del passatge fins a deixar-los en un estat d'inconsciència ben perillosa.
Les autoritats van ordenar fer una batuda però res de res.
Un bell dia va desaperèixer una jove en el darrer tren. Testimonis d'aquell passatge expliquen que la jove parlava sola i que afirmava haver vist un cavaller que l'havia seduït i que es passejava pel vagó rera vagó cridant el seu nom. L'únic que els testimonis havien sentit era l'udol d'un gos abandonat o qui sap d'un llop.
El cert és que després de travessar el darrer túnel la jove va desaperèixer.
Ningú sap si fou aquest el motiu del tancament de la línia.
Mesos després, a la darrera estació, coneguda com Quatre camins va aparèixer pintat damunt el rètol de la parada: Quatre vampirs.
Qui ho sap...potser llavors algú va descobrir la veritat, la veritat d'una via verda on ara les famílies passegen amb bicicletes de diumenge.
(Publicat en els blogs "Escrits del fum", 2010 i a "L'Illa del fum", 2013)
ÚLTIMES VOLUNTATS (1999, publicat a Relats en català 2008)
Escolteu, escolteu-me, escolteu les meves últimes voluntats abans no caigui de pet a l'infern:
Hauria desitjat que la meva vida fos de vi i roses, que fos una orgia constant de satisfaccions, en definitiva de somnis realitzats. Mentre em podreixo lentament, vull escriure les meves últimes voluntats. De res ha servit la quimioteràpia. De res ha servit pensar que me'n podia sortir, que podia ser fort i valent.
Voldria llençar-me d'un setè pis i volar fins l'infinit. Voldria pensar que aquestes últimes voluntats serviran per redimir una part dels meus pecats. Redempció! Redempció abans de convertir-me en no-res. Només em queda l'últim viatge: pujaré en el primer vaixell que em dugui a la primera illa i aprofitaré per agafar un pet de collons! I ballaré amb Bacus. I cantaré cants etíl·lics fins a la matinada. I me'n riuré de tothom i em pixaré damunt les fotos d'aquells que m'han trepitjat, d'aquells poderosos que ens van prometre or, encens i mirra, d'aquells que han menyspreat el meu art. I recitaré les meves últimes paraules:
El dia que arribi la gran onada, el gran orgasme disfressat d'èxit, espero que la seva correguda sigui tant bèstia que ofegui tots els orgullosos i prepotents de mena'.
I esperaré el meu últim moment abans de convertir-me en cendres.
Escolteu-me bé: només vull que els meus diners vagin al tercer món, que el meu pis es converteixi en una fundació per a artistes menyspreats i que la meva obra sigui gestionada per la meva veïna que he estimat durant molts anys en secret. Ah, i una última cosa: feu-me el favor de ser feliços!
Somnis de fum
Somiava atrapar el fum mentre esperava el seu pare a la porta de la fàbrica.
Somiava atrapar-lo com un núvol fugisser...
I en aquell núvol hi anaven totes les paraules dels seus somnis.
Vet aquí que un dia va deixar d'esperar el seu pare a la porta de la fàbrica.
Va marxar. Lluny. I aquell núvol el perseguia com un estrany espectre.
Molts anys després va tornar i el seu pare l'esperava en un banc. La seva mirada s'havia perdut.
- Què mires pare?
- No veus el núvol?
- No em veig cap.
- De petit sempre n'havies vist un...
- No, no el consegueixo veure...
- Què carai mires pare?
- El somnis del fum. No sents la vella sirena?
- No, no la sento.
- No sents res, perquè ja no m'escoltes. No temps temps de pensar en res, d'escoltar en res, de creure en res...
- De què carai em parles?
- Dels somnis d'un fum que ja no tornarà.
I vaig marxar. I quan vaig tornar el meu pare i el seu fum ja no hi eren. Aquella xemeneia feia anys que havia deixat d'escopir cendres. Feia anys que havia deixat d'escopir somnis, somnis de fum.
I de sobte vaig veure un núvol. I vaig sentir un esclat dins meu. I va començar a ploure. I vaig sentir que l'aigua va mullar les llàgrimes d'uns somnis que ja no tornarien.
(Publicat en el blog "Escrits del fum", 2009)
LES VINYES SALVATGES ( 2 Fragments)
“Ernest Van Hest. Jove. Pintor. Holandès. Va venir un dia de Corpus de no recordo quan. L’havien convidat els deixebles d’en Rusiñol i companyia. Llavors Sitges era un poble de pescadors i aquella colla de bohemis eren vistos com uns eixalabrats. Sempre m’havien comentat que el Senyor fugia d’algú o d’alguna cosa. Pintar! Vés per on quin passatemps més inútil. És feia el burgés i l’encantador. El millor reclam per les dones.
L’aigua tèrbola dels canals de la seva ciutat sempre l’havien acompanyat. Amsterdam volia ser cosmopolita però potser no ho era tant. Orfe de pare, havia de complir amb totes les obligacions familiars de tirar endavant el negoci: un comerç d’importacions d’espècies i queviures del món; potser heretat de vés a saber quin parent que s’havia enriquit quan la Companyia de les Índies Holandeses es menjava el món.
Quan el capvespre queia sobre els canals, l’Ernest alliberava els dimonis que portava a dins. Es deixava caure a l’estudi del profesor Helmut. N’estava fart de pintar bodegons i natures mortes. Volia alguna cosa amb més vida i li va proposar al mestre pintar quelcom més interesant. El dia que el profesor els hi havia promès que dibuixarien quelcom més natural hi havia molta expectació. Potser esperaven una bellesa que s’anés despullant mentre en alguna altra aula de l’edifici s’escoltava una melodia de violí.
- On és la model? – clamaven els alumnes.
El profesor Helmut va començar a treure’s la seva bata bruta de taques d’aquarel·les i peça rera peça quedaren atònits quan veieren el que havien de retratar."
**********************
"Necessitava fugir. I ho va fer. Durant setmanes, dies, mesos…es va deixar perdre per diversos indrets i ciutats: París, Burdeus, Narbona, Montpeller. El cap li bullia. Havia fet i desfet esbossos. Necessitava descansar i encara no havia trobat el repòs.
Finalment arribà a Barcelona i es va perdre’s pels pitjors portals del Paral·lel i les Rambles. Decidí arribar fins a Sitges. Aprofitaria la invitació que alguns deixebles de Rusiñol i Casas havien fet a l’escola del senyor Helmut per conseguir, que alguns alumnes, compartissin les seves experiències amb ells. Era tan net aquell mar!
De dia es passejava tranquil pels carrerons de la Vila i de nit seguia el ritme de la gresca dels del Cau Ferrat. Aquella nit tocava “un rus”. Què era un rus? Era un pràctica sexual d’aquells pintors? Era una festa oriental? Una festa amb polques i valsos?
La gent començava a parlar malament d’aquells bohemis de segona i calia buscar un racó més discret. Trobaren el Palau Vallfalguera, una bella masia reconvertida en un Palau senyorial enmig de camps de vinyes.”
(Fragments d'un conte descartat per ser publicat en el 5è recull de relats del col·lectiu 21 x 21 (2006) Inclós en el recull "Petits naufragis" de Maikalili edicions (2008))
Missió Borromini (fragment)
"Plovia cendra. L’aire era massa calent per ser un matí de finals d’hivern i principis de primavera. Potser l’aire provenia de Sicília on potser l’Etna tornava a tremolar.
No eres gaire lluny d’aquella Pompeia on en una època remota va ser sepultada per sempre més.
T’ofegaves. Corre, no et queda massa temps, pensaves. La ciutat eterna viu el caos del trànsit en plena piazza Venezzia on prop del Vitorino la vàres veure per últim cop.
L’havies imaginada de tantes maneres i ara tu eres part d’una trama que va començar de la forma més estúpida…"
(Inici d'un conte descartat pel 4t recull de contes del col·lectiu 21 x 21.(2005) Publicades dues versions d'aquest conte l'any 2008 en el portal digital "Relats en català)
Fugir a la Ciutat dels Inques...
Dia 27
A vegades ens sentim atrets per algunes coses sense un motiu aparent. I jo em sentia atret pels nous projectes de la ONG. Cada dia que passava em sentia més atret per un món que desconeixia. Era un verí dolç i atractiu. I no em sabia gens de greu. Un verí que destruïa el meu passat i m’obria un nou futur. Un verí que matava una vida anterior i n’obria una de nova carregada de dubtes i il·lusions. Les persones, a vegades, ens sentim atretes per determinats verins. Som conscients que ens poden fer mal, que ens la juguem, que ens poden arruïnar la vida, que són perillosos, però ens atrauen i no hi poden fer res. Hi ha persones que senten una veu interior que els pregunta…quin estrany verí et deixa atrapat entremig d’aquells somnis?
(Fragment d'una història pensada primer com una novel·la i després convertida en un relat llarg en forma de dietari (2001) Publicat en dues part l'any 2008 en el portal digital "Relats en català")
Fotos antigues (d'un viatge llarg) (fragment)
Fotografia deu
L’estació del tren. Ha canviat tant en tots aquests anys. És la demostració més palpable de l’emprenta del pas del temps. Aprop de l’estació de tren hi havia un canal de regadiu pels camps i al costat d’aquest canal, un munt de camps cultivats i més enllà, el riu, que en altres temps era cabalós i ara, cada cop és més sec i contaminat. L’estació ha sigut testimoni de gent que ha volgut llevar-se la vida llençant-se al tren, o gent que ha tingut accidents aprop del canal o gent que simplement s’ha ofegat al riu. Avui, això, sembla increïble, i més increïble és una de les històries que configuren la llegenda negre d’aquests paratges i que serveix per fer augmentar l’encant misteriós d’aquest racó de món. Diuen que un cop, un tal Tobies, va perdre el seu gos. Quan el va anar a buscar, va arribar fins aquests camps i en arribar al riu, es va apropar massa a la vora i com que era un dia de pluja, vent, fang i boira, va trepitjar malament, va caure a l’aigua i es va ofegar. El gos, diuen, que mai més ningú el va trobar i diuen que a les nits de lluna plena udola tristament.
(Fragment del conte "Fotos antigues (d'un viatge llarg)", 1999. Conte inclós en el recull "Petits naufragis" de Maikalili edicions, 2008)
Viatge al País de la Mitja Lluna (2 fragments)
[L’inspector Tim Roures a la recerca del Dr.Lecont]
- A on carai anem? – li preguntà en Tim al pilot.
- No n’ha de fotre res.
- Sí que n’haig de fotre. Jo he contractat aquesta avioneta!
- Mentida! La va contractar el senyoret Lecont i com que ara no hi és, mano jo.
Sí, efectivament, l’Eric ja no hi era. Abans de pujar a l’avioneta el varen trucar urgentment. L’havien trucat per gravar una nova sèrie i havia de tornar a França.
En Tim va exclamar:
- Ah, caram! No en tinc ni d’idea d’aviació, però diria que si anessim cap Aràbia passaríem per Turquia i Turquia no és tan verda, oi?
- Exacte, senyor. Turquia no és tant verda.
- Què vol dir això? Cap on anem? Cap on em porta? Em mereixo una explicació!
Em pot explicar cap on collons anem? Digui’m-ho!
- Tranquil, senyor!Tranquil·litzi’s! Faci el favor de callar una estona si no vol que el llenci per la borda. Oi que no ho vol?
- És clar que no!
- Així m’agrada.
Aterraren a un campament humanitari aprop de Skopje, Macedònia. La mare que el va fotre!, va pensar en Tim. Aquell desgraciat l’havia portat a un dels pitjors inferns dels últims anys d’Europa: els Balcans.
*****
Baixaren de l’avioneta. Passejaren una estona per aquell campament improvitzat.
I el pilot, de nom, Henry, va saludar al seu amic, en Maurice. Ah, caram! Ara ho entenia tot! L’Henry havia desviat el rumb per anar a cercar el seu amic destinat en un campament humanitari. Fetes les presentacions, els tres soparen al campament.
Aprop d’allà hi havia hagut una ciutat cremada, que després del conflicte, havien començat a reconstruir. S’afegí un refugiat albano-kosovar a la nostra conversa mantinguda tota l’estona en francès. L’havien enganxat pelant patates i cantant un estranya cançó...
(2 fragments que formen part de la història "Viatge al País de la Mitja Lluna" inclosa dins una sèrie d'històries que havien de formar una novel·la anomenada "Els Quaderns d'en Tim i la Rosa" (2001). Històries publicades com a relats a partir de l'any 2008 en el portal digital "Relats en català)
ZENON (D'ARKS) (o el preu de l'ambició) (Fragment)
L’any 2020, una part del món estava dominada pel caos i l’altre part per tecnocràtes d’oficina, governants sense una ideologia concreta, i sobretot, grans gestors de negocis planetaris que es deixaven caure amb molta facilitat per tot tipus de festetes benèfiques i desitjaven ser fotografiats amb els últims representants de sang blava que quedaven pel món i que encara acaparaven una parcel·la de poder. I un cop fotografiats, les imatges es distribuïen de forma instantànea per les revistes cibernètiques del cor que tothom podia llegir a la xarxa. Una nit, se li aparegueren unes imatges en un somni. No era res virtual.
Eren imatges oníriques que profetitzaven el final. Es va despertar esverat. No ho podia comentar a ningú. Només es podia mantenir passiu com un espectador més d’una pel·lícula cara i sense substància del nou Hollywood.
En una festa, una dona freda, distant, tímida i atractiva monopolitzava les mirades de tots els assistents. Fins i tot el seu oncle li va recomenar que es relacionés amb aquella misteriosa convidada. Qui l’havia convidat? Alguns assistents rumorejaven que es tractava d’una dona poderosa. Era la promesa del creador d’un nou i revolucionari sistema informàtic. Un sistema molt més visual, tàctic, auditiu i què sé jo! És a dir, la promesa d’un nou amo ric de la cibernètica mundial.
(Fragment del conte "Zenon (d'Arks)", 1999. Conte inclós en recull "Petits naufragis" de Maikalili edicions 2008)
BALADES VORA EL MAR (Fragment)
Tenies clar que no podries canviar mai les idees d'en Carmel, però al mateix temps hi havia una força que t'atreia cap a ell. I aviat us fereu el primer petó al carrer del pecat, i us abraçàreu amb força al passeig i a la matinada els vostres cossos es varen contemplar nus per primer cop entremig de l'escuma encara freda de primers de maig de les ones que es moren quan arriben a la platja. Un capvespre et va portar fins el port.
Allí et va ensenyar l'embarcació de la seva família i sense que ningú ho sabés, vàreu saltar a dins la nau.Aparegueren en Txema i en Manu, els companys de l'improvitzat grup. Ell la va tripular mar endins. Estaves espantada. Aturà la nau. Treieren cerveses, treieren les guitarres i començaren a cantar. Allò era massa!
Què feies tu amb aquells tios enmig del mar?
(Finalista Premi Port d'Aiguadolç any 2000, narració inclosa en un recull del propi Port d'Aiguadolç i també en el recull inèdit del propi autor "La platja dels somnis")
LA CARAVANA (fragment)
Tot va sorgir a partir que la senyora Faustina, la llogatera del nostre pis, ens va fer fora.
Va venir a les vuit del matí d’un calorós vint-i-cinc de juny. En Ricki i jo ens rodava el cap. La senyora Faustina ens va despertar i va començar a recollir les ampolles de ginebra, coca-cola i cervesa que corrien soles pel terra. Després d’observar el panorama desolador del seu pis, es va posar a cridar com una histèrica. Nosaltres, poc a poc ens havíem anat despertant, i mentre intentàvem fer mil i un esforços per aixecar-nos, ella ens va acusar d’irresponsables i degenerats. N’estava farta de les nostres festetes particulars amb altres companys de la Uni. Ens va dir que havia llogat el pis pensant que érem bons estudiants i que respectaríem les normes veïnals. No va ser així. I els veïns es varen queixar a la senyora Faustina. Ella va haver de suplicar-los que retiréssin la denúncia. I miraculosament ho van fer. Ens retreia això i moltes coses. Ens va dir que ens donava cinc minuts per marxar i que si no ho féiem trucaria als nostres pares i els hi ho explicaria tot. Entre insults per part nostra i per part d’ella, vàrem marxar amb els quatre trastos que teníem al pis.
A mi, això, em va resultar una sotragada. El curs m’havia anat força malament i n’havia de recuperar unes quantes al setembre o si no em farien fora de la Universitat. En Ricki estava en la mateixa situació que jo, però ell, no es plantejava el futur, li era ben igual.
(Inclosa en el recull inèdit "La platja dels somnis", 1997)
LAWRENCE & KATHY (o l'última nit sota el volcà) (fragment)
Contemplaven la lluna. Els seus rostres esperançats planificaven nous projectes. No feia massa temps que havien arribat en aquell racó que per ells era tot un paradís. Vivien a la vila portuària més gran de tota l’illa. I com cada nit sortíen a prendre la fresca i a petonejar-se aprop de la platja. Cada petó era oblidar a poc a poc el passat. Era oblidar el que havien sigut i el que encara eren. Oblidar les batalletes del passat i els seus respectius països plens d’odis, rancúnies i més d’un cos a terra cobert de sang.
De sobte, sentíren com tremolaven els terres. Era un espatec estrany, desconegut en aquell paradís terrenal. Sentíren un munt de trets que rescataren de la memòria un munt de records d’empentes i correcuites. Els turistes del passeig marítim fugien horroritzats, les persones natives corrien esparvarades cap a les seves llars i ells també hagueren d’amagar-se d’aquell aldarull de tancs que envaïen tots els carrers propers al port. En Lawrence indignat no s’ho podia creure. Amb els trets havien assetjat multitud de persones innocents.
En Lawrence i la Kathy havien conseguit fugir d’aquells carrers i s’havien dirigit cap a les cases properes al gran volcà. Per sort, en aquella zona, els trets encara no havien arribat. Aconseguíren arribar fins a la casa d’en Diego, l’encarregat de rebre els refugiats polítics. Quan varen arribar i no sabien on anar, els va rebre molt amablement.
A cal Diego, convivien diverses persones de diversos països.
Tots havien fugit per un motiu o per un altre, i formaven una autèntica família. Tots tenien algún punt en comú: els ideals de lluita contra totes les injustícies mundanes.
El seu objectiu era agrupar-se i muntar una entitat internacional per lluitar contra tot allò que tant els repugnava: les injustícies, la repressió, el bel·licisme que cada dia creixia i creixia més en tot el món. Mai haurien arribat a pensar que tot allò que tant rebutjaven pogués instal·lar-se en aquell bonic racó de món. Havien observat perplexos des de la terrassa com una munió de vaixells s’havien instal·lat al port. Aquells vaixells havien espatllat la calma imperturbable de l’illa.
(Fragment del conte "Lawrence & Kathy (o l'última nit sota el volcà), 1997. Inclós en el recull "Petits naufragis" de Maikalili edicions, 2008)
BROSSA MUNDI (Fragment)
Al ritme d'uns bongos, en Muf i els seus caminen sense rumb.No troben refugi en els carrers foscos, bruts i estrets de la ciutat del Nord. Els seus cossos dibuixen corbes i acaben reposant marejats als gronxadors del parc.La gent marxa del parc descaradament.Entremig de contenidors i deixalles s'adormen i fan la becaina.Són els reis de les deixalles.
En Muf n'ha descobert un bon grapat rera uns blocs de pisos.
Crida, salta i marxa correns a buscar als seus amics.
Com si hagués descobert un tresor, la colla d'en Muf corren contents cap a la troballa.Una petita capsa de galetes.Una capsa plena de galetes gustoses i ensucrades que fan les delícies de les seves goles famolenques.
S'ajeuen a la gran avinguda d'aquell barri i reposen entre cartrons prims i estripats, que pel cul d'en Muf són d'allò més confortables.
L'ajaguda als cartrons s'acaba ben aviat.En Ricardo, un noi de la colla que havia decidit seguir a la recerca d'algún tresor perdut a les escombraries, torna espantat i asfixiat:
-Hem de marxar, els marrons volen capturar-nos!.
Un segon després del crit d'alarma, els agents locals per la seguretat ciutadana s'apropen cap a ells.Esglaïats tots correns cap a les afores de la ciutat.Tots han conseguit fugir menys en Ricardo.
En Muf no suporta aquestes situacions.Pensa que cal posar-hi remei, cal acabar amb els problemes de sempre.
Un cop són davant de l'ajuntament, demanen poder parlar amb l'alcalde.Però són expulsats al carrer, escupits com microbis llefiscosos.Volen saber on és en Ricardo.On carai s'enduen sempre els seus companys?
En Muf i els seus han deixat la ciutat un tros lluny.Al costat del riu contaminat que desemboca molt aprop dels grans palaus i edificis, juguen enmig de la brossa pudent.
Contemplant els estels, en Mario, el més petit de tots endinsa les seves mans entre un munt de plàstics. La seva recerca s'atura al topar-se amb una llàntia dibuixada al costat del jove Aladí. Amb el dibuix a les mans, s'apropa als seus companys i dorm com si fos la seva joguina secreta. De nit, somia que el geni se li apareix i en Mario crida fort:
-El primer desig, el primer desig vull que sigui una casa.
("Brossa Mundi" fou finalista del concurs de narracions del Consell Comarcal del Baix Llobregat sota el lema "No al racisme i a la xenofòbia, sí a la diversitat i a la integració!", i el conte fou publicat en un recull de relats pel mateix Consell Comarcal, 1998)
BAILEY & RILEY ("De negocis tèrbols i homes estranys en el replà del primer...")
“Si hem d'esgratinyar calés ho haurem de fer o Riley o jo...però com?”. Aquestes paraules li passaven a en Bailey pel cap mentre se servia una bona mesura rera una bona mesura de whisky.La seva boca plena de dents corcades deixa anar un bon rot mentre guaitava que l'ampolla havia quedat practicament buida.
“He de trucar en Riley. Ho hem de fer en Riley o jo” . Aquest pensament fou el motiu que dugué a moure el seu cul voluminós, que es trobava escarxofat a la cadira, i aixecar-se gràcies a l'esforç dels seus braços gruixuts.
Un cop dret, es dirigí a la barra on la rossa seguia inclinada i somrient.
-Necessito un telèfon. -ho digué dissimulant una nova traca incontrolada de rots.
-Segueixi'm. - acompanyant l'afirmació amb un gest simpàtic.
La filla del vellot del bar, tot movent les seves grosses anques, dugué el seu client en un racó on hi havia un telèfon vell amb un dit de pols.Tot i els seu esforç corporal per insinuar-se davant en Bailey, aquest no va mostrar cap tipus d'interès; tot el contrari, el seu cap només hi tenia en Riley i milers de dolars.
Un cop sol, va trucar en Riley. No hi va trobar ningú a casa seva, només una veu impersonal del contestador:
“No hi sóc a casa.Si em voleu localitzar estic a Las Vegas participant en un campionat de billars a l'Hotel Vegas Star.”
“Desgraciat!.Podrit!.Mentider!.”.Penjà el telèfon amb un fort cop mentre cridava fet una fúria.
El seu cor bategava a cent per hora i la seva cara carnosa regalimava mentre s'aixugava amb un mocador fastigós.
El seu soci l'havia deixat plantat i havia obtat per rebentar els seus diners en una maquina escurabutxaques a la ciutat de l'atzar.Bailey sabia que en Riley no tenia ni refotuda idea de jugar al billar, i que tot plegat era una excusa patètica per dissimular la seva creixent ludopatia.
Amb un soci ludòpata, un altre soci inútil i vell roncant, davant una rossa i grassa cambrera somrient, i amb una ampolla de whisky a les venes, inclosos els constants rots, en Bailey, gràcies a un miraculós moment de lucidesa, va sortir del bar a poc a poc i es va dirigir al cotxe.Amb un parell de crits despertà al vell, que espantat engegà el Packard polsós i va conduir fins a un Motel mig buit, camí de Nevada.
Al Motel mig buit, brut i pudent va pensar, ”hauré d'atracar un banc. Si hauré d'esgratinyar calés, ho hauré de fer jo, sense el podrit d'en Riley, només jo...però com?.”
(Text inèdit fruit dels cursos de narrativa a la desaperaguda Aula de Lletres, 1996 aprox. Inclós en el recull inèdit de relats "Somien els detectius en illes desertes?")
© 2023 by MATT WHITBY. Proudly created with Wix.com