top of page

Poesia (tast de...)(2)                      Versos

És difícil seleccionar un mateix els propis poemes i seleccionar-ne de diferents èpoques. Per tant el criteri que he seguit simplement és escollir poemes que m'agraden força de la darrera etapa, concretament de l'any 2013

Alguns publicats a l'Illa del fum i a Escrits & Visions

        COLLITA 2013

           SELECCIÓ DE VERSOS

L’Antàrtida 
L’Antàrtida potser no és tan lluny… 
Potser és un estat mental. 
Potser és un vida sense cortines de fum 
ni abismes estranys 
ni sorolls ni topalls 
un immens desert blanc: 
deixar per un moment 
la ment en blanc; 
sentir un alè de pau 
en un món de voràgine 
constant 
ni que sigui 
un instant. 

(de Fulls blancs a l'Antàrtida)

 

 

                                              En blanc

                                       Avui que hi ha sorolls

                                       que no ens deixen viure…

                                       Hi ha pluges d’informacions

                                       que ens sacsegen…

                                       Hi ha vides que ens tormenten

                                       i ens arrosseguen

                                       a un estimball

                                       d’inútils esperances

                                       i vides grises.

                                       Avui que res és or

                                       i tot és coure

                                       falsificat, brut i pobre;

                                       cerco més que mai

                                       l’olor de salobre

                                       un mar obert

                                       i una vida humil i noble

                                       i per un instant

                                       tenir la ment en blanc

                                       lliure de crits i   

                                       especulacions

                                       i d’amargues disputes

                                       d’aquest absurd món.

                                    (de Fulls blancs a l'Antàrtida)

 

 

 

             

                                          Els primers freds

                                          són tant potents

                                          són tant amargs

                                          són un ferro roent…

                                          I enmig de la gran immensitat

                                          d’un hivern cru d’esperances

                                          ens deixen nus

                                          i al descobert

                                          som dos estranys

                                          entre la gent.

                                          Els primers freds

                                          són tant potents

                                          som tant covards

                                          tant innocents…

                                          I enmig de la immensitat

                                          d’un desert blanc

                                          que hem de travessar;

                                          ens vàrem acomiadar

                                          com dos estranys

                                          cap un oceà

                                          sense esperances.

                                          Serem més forts

                                          aparentment,

                                          i cada hivern

                                          que haurem passat

                                          ens deixarà el rostre glaçat…

                                        “diuen que són el pas dels anys”

                                         però amb el primer raig de llum

                                         que ens il·lumini la cara

                                         sobreviurem a cops de puny

                                          i ens sentirem exploradors

                                        que han naufragat.

                               (fragment d'"Els primers freds"

                                de Fulls blancs a  l'Àntàrtida)

 

 

                                                  Atrapallunes

                                               Atrapa les llunes

                                               que et queden per viure.

                                               Atrapa-les abans

                                               si vols sobreviure…

                                               Abans que la nit

                                               es fongui depressa

                                               en un nou matí

                                               de fred i tempesta.

                                        (de Fulls blancs a l'Antàrtida)

 

 

                                        

         

                                                      ELS IDUS DE MARÇ

                                              Quan cauran els idus de març?

                                              Ens van vendre bons auguris

                                              solemnes prèdiques sense infortunis.

                                            Els Cèsars ens prometen un bon dèfecit

                                             i bones mesures per no caure

                                             en el descrèdit!.

 

                                             Quan cauran els idus de març?

                                             Volen que somiem amb Ítaca

                                             i una nova terra fèrtil i més humana.

                                          Els Cèsars ens prometen noves mesures

                                            més retallades i més impostures.

 

                                             Quan cauran els idus de març?

                                             Potser ja fa temps que han caigut

                                             del seu pedestal,

                                          ja no queden ídols ni propis ni universals;

                                             i ens sentim orfes

                                            de vés a saber quina moral!

                                          

                                            Quan cauran els idus de març?

                                            No sents Plutarc?

                                            "Cuida't dels idus de març!"

                                           Potser els idus ja han caigut...

                                        Volem fer veure que no va amb nosaltres!

                                           L'emperador li va dir al vident:

                                           "Els idus de març ja han arribat"

                                           I el vident li va respondre:

                                           "Sí, però encara no han acabat".

 

                                           Quan cauran els idus de març?

                                           Potser van caure fa molt de temps...

                                          Potser ja no són entre nosaltres.

 

                         (de "L'Ull de l'huracà (marxes, planys, cançons i paràboles))

                                         

                                          Fer volar coloms

                                          en la nit fosca

                                          creuar l’oceà

                                          i els seus límits:

                                          creure’s capità

                                          d’una nau i els seus dominis...

                                          Fer volar coloms

                                          en la nit fosca

                                          que es perden

                                          com estel fugaços:

                                          miratges d’il·lusions,

                                          somnis fugaços...

                                          Somnis possibles?

                                          Anhels impossibles!

                                (de Postals transoceàniques (bocins))

 

 

                                             Fil de llum (al laberint)

 

                                        Atrapat en el propi malson

                                        Un fil de llum

                                        l'esperança de qualsevol laberint

                                   

                                    (de Postals transoceàniques (bocins))

 

 

                                                        

 

                                              A l’àngel del capvespre

                                              li han tallat les ales;

                                              les llàgrimes es fonen

                                              sota la pluja

                                             nocturna

                                              sense somnis, sense estels.

                                              Les llàgrimes s’eixuguen

                                              quan es dissol la lluna

                                              i el dia a dia és un combat

                                                   sense fi.

                                  (de Postals transoceàniques (bocins))

.

 

 

                                                         Kamikaze

                                                    La voràgine d'un dia en blanc

                                                    Sentir-se kamikaze

                                                    Poder volar mar enllà.

                                                                   

                                             (de Postals transoceàniques (bocins))

 

 

 

Fa tan de temps que busquem el desglaç...

un bri d'herba fresca,

un instant de bellesa,

creure que la vella lluna de març

ja ens portarà el desglaç

i els vells contes de primavera.

     (Desglaç)

 

 

                               Sovint només som illes

                               amb anònimes vides

                               amb anhels i mentides.

                               Sovint creiem sentir-nos Déus

                               amb les nostres pàgines,

                               amb les nostres vides,

                               els nostres perfils

                               i les nostres fotografies...

                               Només som partícules

                               dins un gran oceà;

                               perduts i orfes,

                               solitàries i pobres,

                               exhibicionistes de vides

                               que busquen un instant

                                     de tendresa

                                un càlida conversa

                               la falsa sensació

                               de sentir-nos acompanyats

                              en un immens arxipèlag

                              amb desconegudes illes

                              amb desconegudes vides.

        

                              (de Vides líquides)

 

 

El vell viatger

ha perdut tanta energia

ha vist platges i turons

monuments i també perfídies

i no ha trobat enlloc

      la seva illa

on poder-se oblidar

d’aeroports i carreteres

d’estacions i moltes quimeres.

 

Som ànimes en moviment

Condemnades al canvi permanent.

Són ànimes en moviment

Cercant un tros de cel

entre la gent.

(fragment de "Turista permanent")

                          El riu que ens abandona

                          i que no tornarà…

                          s’emporta mil històries

                         dels nostres combats.

 

                         El riu que ens abandona

                         i que no tornarà…

                         L’aigua va a poc a poc

                         camí del gran Delta…

                         

                         Els marges del riu

                         ara s’han assecat.

                         El paisatge es transforma

                         hi ha quelcom que no tornarà…

 

                         El riu que ens abandona

                         i que no tornarà

                         s’emporta el record

                         de mil vides

                         de nàufrags i d’estranys.

 

                         S’emporta alguns somnis

                         i alguns ideals

                         velles promeses

                         pètals trencats

                         vora l’aigua

                         nenúfars vora el mar…

                        

                        I el riu es transforma

                        com nosaltres també

                        qui érem? qui som?

                        L’aigua és un mirall pervers!

                        Passejàvem sense pressa

                        i ara el mòn ens devora…

                        Passejàvem sense pressa

                        Si poguessim tornar enrera…

(fragment d'"El riu que ens abandona" de les Cançons d'en Mahonney)

                                       Resurreccions efímeres (fragment)

                                 

                                       Un alè d’aire pot encendre el foc

                                       Un alè d’aire pot moure el món!

 

                                       Però en aquest camp d’herbes seques

                                       una flor roja desperta les tenebres...

 

                                       Un alè d’aire esperes en el desert:

                                       oasis d’aigua fresca que et facin

                                                 sentir despert!

 

                                       Però en aquest camp de flors mortes

                                       una flor roja ens fa oblidar les derrotes...

 

                                                   Som tants somnis perduts...

                                                   Som copes d’un brindis

                                                   que es varen trencar!

                                                   Som les maletes d’un aeroport

                                                   que mai varen viatjar...

                                                   Som ocells que volen aixecar el vol

                                                   i s’espanten amb el soroll...

                                                   Som només perdius que s’espanten

                                                   amb el soroll de caçadors i deprededors.

                                    

                                     Un alè d’aire pot encendre el foc

                                     Cerquem un alè que pugui canviar el món:

                                     el nostre món de pols i de cendres,

                                     de resurreccions efímeres

                                     perdudes en les tenebres!

 

                                                   Som pètals trepitjats...

                                                   Nenúfars cap el mar...

                                                   Resurreccions efímeres!

                                                    

                                                  (de Runes de Novembre)

 

 

SENSE ALÈ NI RETORN

 

Hi ha camins sense retorn.

Mil dreceres porten a precipicis.

Si poguessim tornar a port

i començar des d’un bon principi…

 

Allà on ets no hi ha ponts

que ens ajudin a creuar precipicipis

Allà on ets és un món on tot s’acaba

sense retorn.

 

He buscat mil raons

per entendre la nostra sort;

He cercat el consol

d’uns mots tendres plens d’esperança.

 

Però allà on ets no hi ha ponts

que ens portin a un nou principi…

Allà on ets no hi ha ponts…

Si poguessim tornar al principi…

 

Si poguessim tornar

en aquell món on hi havia nits d’estels

fugaços cap el més enllà.

 

(fragment de Sense alè ni retorn)

                                        Pennsylvania’61

                                        (fragment 1ªPart)

                                   Carrers de Pittsburg, Seixanta-u!

                                   Ningú sabia qui eres tu!

                                   En aquell antre, en aquell món

                                   Només volies tocar una vella cançó...

 

                                   Oh Pennsylvania quin gran Estat!

                                   On es va forjar la llibertat!;

                                   però prop de Pittsburg,

                                   tu no eres ningú

                                   venies d’un clan de negres

                                    (que vivien tots junts)

 

                                  Els teus varen venir del sud

                                  per treballar a la Steel City!

                                  Tu eres un nen negre, no eres ningú!

                                  Com un obrer del Detroit més dur.

 

                                  I en aquells anys tot va canviar

                                  molts lluitaven per la llibertat

                                  i pels drets civils!

                                  Qui es recordava de la Guerra Civil?

                                                                       

                                  Els teus varen venir del sud

                                  per treballar a la Steel City

                                  i tu vares acabar rondant tot sol

                                  sense ofici ni benefici.

 

                                  I en un dels molts barris obscurs

                                  una colla et va atrapar:

                                  “Oh, little Joe vine aquí!    

                                  Tindràs un gran destí!

                             

                                 (fragment de Pennsylvania'61)

                                                               Christmas Rain

                                                      Plou a la ciutat de Ramallah!

                                                      Plou sobre singles i muntanyes.

                                                      Plou prop de Betlém!

                                                      Plou en els campaments de Síria.

                                                      Plou prop de Jerusalem.

                                                      Plou a Londres i Basilea:

                                                      on hi ha brokers que fan diners.

                                                      Plou a Frankfurt i Nova Guinea.

                                                      Diuen que és una pluja d’estels!

                                                      Plou a Nova York i a Río.

                                                      Plou a Tokio i a Istanbul.

                                                      Plou a Los Angeles i a Palestina:

                                                      on va néixer el mite de Betlém.

 

                                                      Per algúns és només pluja

                                                      que cau sobre la seva misèria;

                                                      per altres és un dia trist i etern,

                                                      per altres és un pluja d’estels!

                                                      Carregada de mites i llegendes,

                                                      de somnis i d’anhels!

                                                     

                                                      I per alguns només és el solstici d’hivern

                                                 on els ancestres celebraven amb ritus el nou cicle

                                                      avui, Nadal, quan neix el Redemptor del Cels.

 

                                                      I a vegades només cerquem una pluja

                                                      que curi els nostres sentiments

                                                      són tan secs i buits i plens de mentides

                                                     potser símptoma dels nous temps.

                                                     

                                                     I a vegades només cerquem una pluja:

                                                     una pluja de no sé quins estels!

                                                      

                                                                (d'El Caçador d'Estels)

bottom of page