Poesia (tast de...)(2) Versos
És difícil seleccionar un mateix els propis poemes i seleccionar-ne de diferents èpoques. Per tant el criteri que he seguit simplement és escollir poemes que m'agraden força de la darrera etapa, concretament de l'any 2013
Alguns publicats a l'Illa del fum i a Escrits & Visions
COLLITA 2013
SELECCIÓ DE VERSOS
L’Antàrtida
L’Antàrtida potser no és tan lluny…
Potser és un estat mental.
Potser és un vida sense cortines de fum
ni abismes estranys
ni sorolls ni topalls
un immens desert blanc:
deixar per un moment
la ment en blanc;
sentir un alè de pau
en un món de voràgine
constant
ni que sigui
un instant.
(de Fulls blancs a l'Antàrtida)
En blanc
Avui que hi ha sorolls
que no ens deixen viure…
Hi ha pluges d’informacions
que ens sacsegen…
Hi ha vides que ens tormenten
i ens arrosseguen
a un estimball
d’inútils esperances
i vides grises.
Avui que res és or
i tot és coure
falsificat, brut i pobre;
cerco més que mai
l’olor de salobre
un mar obert
i una vida humil i noble
i per un instant
tenir la ment en blanc
lliure de crits i
especulacions
i d’amargues disputes
d’aquest absurd món.
(de Fulls blancs a l'Antàrtida)
Els primers freds
són tant potents
són tant amargs
són un ferro roent…
I enmig de la gran immensitat
d’un hivern cru d’esperances
ens deixen nus
i al descobert
som dos estranys
entre la gent.
Els primers freds
són tant potents
som tant covards
tant innocents…
I enmig de la immensitat
d’un desert blanc
que hem de travessar;
ens vàrem acomiadar
com dos estranys
cap un oceà
sense esperances.
Serem més forts
aparentment,
i cada hivern
que haurem passat
ens deixarà el rostre glaçat…
“diuen que són el pas dels anys”
però amb el primer raig de llum
que ens il·lumini la cara
sobreviurem a cops de puny
i ens sentirem exploradors
que han naufragat.
(fragment d'"Els primers freds"
de Fulls blancs a l'Àntàrtida)
Atrapallunes
Atrapa les llunes
que et queden per viure.
Atrapa-les abans
si vols sobreviure…
Abans que la nit
es fongui depressa
en un nou matí
de fred i tempesta.
(de Fulls blancs a l'Antàrtida)
ELS IDUS DE MARÇ
Quan cauran els idus de març?
Ens van vendre bons auguris
solemnes prèdiques sense infortunis.
Els Cèsars ens prometen un bon dèfecit
i bones mesures per no caure
en el descrèdit!.
Quan cauran els idus de març?
Volen que somiem amb Ítaca
i una nova terra fèrtil i més humana.
Els Cèsars ens prometen noves mesures
més retallades i més impostures.
Quan cauran els idus de març?
Potser ja fa temps que han caigut
del seu pedestal,
ja no queden ídols ni propis ni universals;
i ens sentim orfes
de vés a saber quina moral!
Quan cauran els idus de març?
No sents Plutarc?
"Cuida't dels idus de març!"
Potser els idus ja han caigut...
Volem fer veure que no va amb nosaltres!
L'emperador li va dir al vident:
"Els idus de març ja han arribat"
I el vident li va respondre:
"Sí, però encara no han acabat".
Quan cauran els idus de març?
Potser van caure fa molt de temps...
Potser ja no són entre nosaltres.
(de "L'Ull de l'huracà (marxes, planys, cançons i paràboles))
Fer volar coloms
en la nit fosca
creuar l’oceà
i els seus límits:
creure’s capità
d’una nau i els seus dominis...
Fer volar coloms
en la nit fosca
que es perden
com estel fugaços:
miratges d’il·lusions,
somnis fugaços...
Somnis possibles?
Anhels impossibles!
(de Postals transoceàniques (bocins))
Fil de llum (al laberint)
Atrapat en el propi malson
Un fil de llum
l'esperança de qualsevol laberint
(de Postals transoceàniques (bocins))
A l’àngel del capvespre
li han tallat les ales;
les llàgrimes es fonen
sota la pluja
nocturna
sense somnis, sense estels.
Les llàgrimes s’eixuguen
quan es dissol la lluna
i el dia a dia és un combat
sense fi.
(de Postals transoceàniques (bocins))
.
Kamikaze
La voràgine d'un dia en blanc
Sentir-se kamikaze
Poder volar mar enllà.
(de Postals transoceàniques (bocins))
Fa tan de temps que busquem el desglaç...
un bri d'herba fresca,
un instant de bellesa,
creure que la vella lluna de març
ja ens portarà el desglaç
i els vells contes de primavera.
(Desglaç)
Sovint només som illes
amb anònimes vides
amb anhels i mentides.
Sovint creiem sentir-nos Déus
amb les nostres pàgines,
amb les nostres vides,
els nostres perfils
i les nostres fotografies...
Només som partícules
dins un gran oceà;
perduts i orfes,
solitàries i pobres,
exhibicionistes de vides
que busquen un instant
de tendresa
un càlida conversa
la falsa sensació
de sentir-nos acompanyats
en un immens arxipèlag
amb desconegudes illes
amb desconegudes vides.
(de Vides líquides)
El vell viatger
ha perdut tanta energia
ha vist platges i turons
monuments i també perfídies
i no ha trobat enlloc
la seva illa
on poder-se oblidar
d’aeroports i carreteres
d’estacions i moltes quimeres.
Som ànimes en moviment
Condemnades al canvi permanent.
Són ànimes en moviment
Cercant un tros de cel
entre la gent.
(fragment de "Turista permanent")
El riu que ens abandona
i que no tornarà…
s’emporta mil històries
dels nostres combats.
El riu que ens abandona
i que no tornarà…
L’aigua va a poc a poc
camí del gran Delta…
Els marges del riu
ara s’han assecat.
El paisatge es transforma
hi ha quelcom que no tornarà…
El riu que ens abandona
i que no tornarà
s’emporta el record
de mil vides
de nàufrags i d’estranys.
S’emporta alguns somnis
i alguns ideals
velles promeses
pètals trencats
vora l’aigua
nenúfars vora el mar…
I el riu es transforma
com nosaltres també
qui érem? qui som?
L’aigua és un mirall pervers!
Passejàvem sense pressa
i ara el mòn ens devora…
Passejàvem sense pressa
Si poguessim tornar enrera…
(fragment d'"El riu que ens abandona" de les Cançons d'en Mahonney)
Resurreccions efímeres (fragment)
Un alè d’aire pot encendre el foc
Un alè d’aire pot moure el món!
Però en aquest camp d’herbes seques
una flor roja desperta les tenebres...
Un alè d’aire esperes en el desert:
oasis d’aigua fresca que et facin
sentir despert!
Però en aquest camp de flors mortes
una flor roja ens fa oblidar les derrotes...
Som tants somnis perduts...
Som copes d’un brindis
que es varen trencar!
Som les maletes d’un aeroport
que mai varen viatjar...
Som ocells que volen aixecar el vol
i s’espanten amb el soroll...
Som només perdius que s’espanten
amb el soroll de caçadors i deprededors.
Un alè d’aire pot encendre el foc
Cerquem un alè que pugui canviar el món:
el nostre món de pols i de cendres,
de resurreccions efímeres
perdudes en les tenebres!
Som pètals trepitjats...
Nenúfars cap el mar...
Resurreccions efímeres!
(de Runes de Novembre)
SENSE ALÈ NI RETORN
Hi ha camins sense retorn.
Mil dreceres porten a precipicis.
Si poguessim tornar a port
i començar des d’un bon principi…
Allà on ets no hi ha ponts
que ens ajudin a creuar precipicipis
Allà on ets és un món on tot s’acaba
sense retorn.
He buscat mil raons
per entendre la nostra sort;
He cercat el consol
d’uns mots tendres plens d’esperança.
Però allà on ets no hi ha ponts
que ens portin a un nou principi…
Allà on ets no hi ha ponts…
Si poguessim tornar al principi…
Si poguessim tornar
en aquell món on hi havia nits d’estels
fugaços cap el més enllà.
(fragment de Sense alè ni retorn)
Pennsylvania’61
(fragment 1ªPart)
Carrers de Pittsburg, Seixanta-u!
Ningú sabia qui eres tu!
En aquell antre, en aquell món
Només volies tocar una vella cançó...
Oh Pennsylvania quin gran Estat!
On es va forjar la llibertat!;
però prop de Pittsburg,
tu no eres ningú
venies d’un clan de negres
(que vivien tots junts)
Els teus varen venir del sud
per treballar a la Steel City!
Tu eres un nen negre, no eres ningú!
Com un obrer del Detroit més dur.
I en aquells anys tot va canviar
molts lluitaven per la llibertat
i pels drets civils!
Qui es recordava de la Guerra Civil?
Els teus varen venir del sud
per treballar a la Steel City
i tu vares acabar rondant tot sol
sense ofici ni benefici.
I en un dels molts barris obscurs
una colla et va atrapar:
“Oh, little Joe vine aquí!
Tindràs un gran destí!
(fragment de Pennsylvania'61)
Christmas Rain
Plou a la ciutat de Ramallah!
Plou sobre singles i muntanyes.
Plou prop de Betlém!
Plou en els campaments de Síria.
Plou prop de Jerusalem.
Plou a Londres i Basilea:
on hi ha brokers que fan diners.
Plou a Frankfurt i Nova Guinea.
Diuen que és una pluja d’estels!
Plou a Nova York i a Río.
Plou a Tokio i a Istanbul.
Plou a Los Angeles i a Palestina:
on va néixer el mite de Betlém.
Per algúns és només pluja
que cau sobre la seva misèria;
per altres és un dia trist i etern,
per altres és un pluja d’estels!
Carregada de mites i llegendes,
de somnis i d’anhels!
I per alguns només és el solstici d’hivern
on els ancestres celebraven amb ritus el nou cicle
avui, Nadal, quan neix el Redemptor del Cels.
I a vegades només cerquem una pluja
que curi els nostres sentiments
són tan secs i buits i plens de mentides
potser símptoma dels nous temps.
I a vegades només cerquem una pluja:
una pluja de no sé quins estels!
(d'El Caçador d'Estels)