Poesia (tast de...)(1) Versos
És difícil seleccionar un mateix els propis poemes i seleccionar-ne de diferents èpoques. Per tant el criteri que he seguit simplement és escollir una dotzena de poemes que m'agraden força de la darrera etapa publicats en el blog Escrits del fum. (Collita creativa 2009 - 2012).
També publicats a l'Illa del fum i Escrits & Visions
"ENTRE CIRERES"
SELECCIÓ DE POEMES DE GABRIEL BOLOIX (publicats en el blog Escrits del fum)
Entre cireres
el bell somni
es va fondre
com un bàlsam
que mai havíem imaginat...
Entre cireres
el vell somni
és una primavera
és un fruit efímer
que es va fondre
ja fa molts anys
i el seu alè
ens retorna
com si encara poguessim
fruir del seu nèctar.
TEMPS DE CIRERES
Vàrem creure en l'eternitat
sota aquell cirerer formidable...
Vàrem tastar el nèctar madur
d'unes cireres grosses i saludables...
Vàrem jugar a robar-ne unes quantes
mentre corríem com dos gats salvatges...
Ningú ens va veure
i aquell fou el nostre secret impronunciable.
Avui has tornat als vells camps...
Ja no hi ha cirerers ni gats salvatges.
Ja no hi ha garces ni depredadors
o potser els depredadors en són uns altres.
Ara només hi ha ciment, pisos i zones urbanitzables.
El vell secret es va perdre quan van matar aquells arbres.
Les cireres són el fruit d'un temps inesborrable
quan creiem que per sempre més
podríem manllevar-ne els fruits
i sentir-nos herois sota uns arbres salvatges.
Oració:Per demanar que plogui...
Per demanar que plogui
Per demanar que riguis
Per demanar que el món no ens enfonsi...
Una pluja que ens purifiqui.
Per demanar que plogui
Per demanar que somriguis
Per demanar que la terra seca
no ens cruspeixi...
Una pluja que ens il·lumini.
Per demanar que plogui
Per demanar que lluitis
Per sentir-nos vius
abans el món no s'adormi
i ens absorbeixi.
Una pluja que ens salvi.
Cendres del silenci
Seguim les cendres del silenci
després d'un dia de foc.
Fugint de les ombres
que ens atrapen
fins que es fa fosc.
Set camins i la font...
La font del set camins
ja no raja aigua fresca.
Lloc de pas de pelegrins,
d'il·lusions; d'aigua neta.
La font del set camins
entre el bosc i la ginesta.
Avui és un mite més
entre historiadors i gent experta.
Si pogués sentir la font
com ho van fer els meus ancestres.
Sentir el caliu suau del capvespre
entre berenars, jocs i un toc silvestre...
Si pogués sentir la font,
record perdut de la infantesa.
De sobte em sento sec i erm
com un riu sense cabal
després d'una tempesta.
Si pogués jeure un instant
entremig d'herba fresca
escoltant el degoteig de la font
fugint d'un món d'estúpides presses.
La font del set camins
ja no raja aigua fresca.
Em sento un immens desert
enmig d'un estiu càlid sense tempestes.
I en la meva ment la font segueix brollant
com ho ha fet sempre...
Tinc por d'oblidar aquest record
d'il·lusions, jocs, somnis i dies de festa.
Quan menjàvem miravolants
tots els miravolants de l'hort
el cor ens bategava massa,
potser massa fort...
No hi havia temps ni esperes;
tot era una avorrida tarda
de juny fins a setembre
el món era inabastable.
I el cor encara em batega
quan recordo el temps de les prunes.
L'hort de l'avi ara és una parcel·la
i els pruners ara són runes.
Però en el meu món sempre hi haurà un racó
per aquell món de fruits dolços:
pressecs, prunes i albercocs...
mmm! miravolants dolços, petits i nets
miravolants madurs que s'han perdut en el temps.
*mirabolà o miravolant: fruit de la prunera de fulla vermella. Molt semblant a una pruna petita, globós, de cua força llarga i pela vermellosa o groguenca. Fa uns 2-3 centímetres de diàmetre. És consumeix fresc ja que té un sabor dolç. Tipus de pruna que es conrea a algunes poblacions del Parc Agrari del Baix Llobregat.
Marea alta
I
El vertigen d'un nou dia,
d'un nou any, d'una nova vida
és com una platja que espera
una gran onada...
La ment en blanc
a l'espera d'una nova alba.
II
Quan la marea sigui alta
i els dies siguin estranys;
quan el món et sembli un cau de llops
i no sàpigues quin és el teu viarany;
quan els dies t'atrapin
i al teu entorn bordin com gossos;
quan t'atrapi un espiral de records i sentis la por terrible de perdre
un petit fragment del teu món;
atura't per sentir-te enmig d'una platja per sentir només el ritme de les onades
que et bressola i et salva.
"Demana que el camí sigui llarg. Que siguin molts els matins d'estius en que arribis; amb quin plaer i alegria!, a ports abans mai vistos"
(traducció lliure del grec al castellà i del castellà al català d'un pensament de) Konstantinos Kavafis
A Aquesta terra tan nostra
tan tossuda i explotada
que de les derrotes n'ha fet diades
i que agermana pobles
i vol ser respectada...
A Aquesta terra tan nostra
que cerca el nord
i no sempre el troba
que no pot decidir per si sola
i que a voltes riu
i que a voltes plora...
A Aquesta terra tan nostra
digue'm: quan podràs navegar sola?
Quan deixarem de navegar
i podrem observar
des d'un bon port
orgullosos la nostra història?
Teixits de llum
memòria del fum
rera de cada color
s'amaga l'esforç
de mil vides
de mil històries
potser anònimes
potser simples
potser efímeres
com ho és el seu record
que ens torna
com un intens perfum.
Telers de l'oblit/ La fàbrica
I
Telers de l'oblit
No he conegut mai el soroll de la selfactina
ni potser mai sabré que és el batà ni una contínua
però porto dins meu les vides
de tantes persones anònimes
que varen viure l'imperi del fum.
Fa temps que la gent ha oblidat l'estrèpit
dels telers i ningú sap el que és
treballar aprop de la borra de la filatura;
aquella sensació d'ofec i d'amargura
i la necessitat de seguir d'endavant.
Els nous temps creen nous obrers
amb d'altres xantatges i amargures
i també petits moments de dissabte i dolçura
i qui ho sap, potser, la mateixa sensació d'ofec
que no s'atura
i també la necessitat de seguir endavant.
Avui em venen imatges de color sèpia
i sento la pressa dels obrers quan senten la sirena
avui són avis o potser ja són cendres
i només sento la fressa dels plataners que mou el vent
quan torno de nit i ja no hi ha obrers ni sirenes.
I torno al meu petit món
convertit en museu per turistes i arquitectes
que meravellats contemplen el que fou
un petit oasi, una terra promesa.
Intentaran comprendre la història.
I potser s'oblidaran que al darrera hi ha
els artífexs de la intrahistòria
d'un món de fum i de telers
que s'ha perdut en el temps.
II
Una fàbrica
Sent el so dels telers en la seva memòria.
Fa temps que van desaparèixer.
La fàbrica va ser el pare, la mare i un nen
que plora perquè no vol treballar i vol anar a l’escola.
La fàbrica és el record d’un avi i d’una àvia
que asseguda en un banc veu com el temps
se li esmicola.
La fàbrica és un poema d’en Martí Pol.
La fàbrica és un arcaisme.
Ara cal dir empresa.
Queda més internacional. Fa més modern.
Ara la gent va depressa. Ara tot es ven.
Ara hi ha coses que desapareixen
I no saps perquè.
Ara hi ha gent que vol recuperar la memòria.
Hi ha un jove que no sap la història.
Hi ha coses que són ruïnoses i no interessen.
La fàbrica va ser el pare, l’avi i l’àvia;
convertits ara en versos d’un mal poema
de fàbriques, d’empreses i d’obrers que ho seran sempre
i de records que es perden amb el temps
com el so inconfusible d’aquells telers
que deixaren de funcionar fa molt de temps.
La llarga nit
No em parlis de la nit dels vençuts
perquè no és la nostra nit.
No em parlis de la nit dels miserables
perquè no és la nostra nit.
No em parlis de la nit dels caiguts
perquè no és la nostra nit.
Durant molt de temps
he begut un glop diari
de desmemòria.
Som fills de la història?
Avui sé que la llarga nit dels vençuts
no era nostra.
Però l'hem portat tant de temps a dins
que ja és quelcom més dels nostres records
i que ha perdurat com una estrany abisme
de generació en generació.
He begut un glop diari
de desmemòria.
Som fills de la història?
Som fills de la intrahistòria.
Som simplement fills de la llarga nit.
Tota la sal
com si fos una melodia
em retorna nit i dia
i em cou les ferides.
Tota la sal
que va impregnar
la meva pell
després d'un naufragi
seran cicatrius
que arrossegueré
fins a vell.
La vida és sal
i pebre
i instants de llum
i dosis de sucre,
no gaire,
i un vi amarg
que es torna fosc
com els anys;
que anem acceptant
que tot allò que ens cou
i ens commou
ja no ens fa cap dany
perquè la sal que ens feia viure
i ens feia remoure les ferides
la incorporem com una pell morta
que arrosseguem amb els dies,
amb el temps i amb els anys.